«En aquest moment tinc molt clar el que vull, i així sóc més difícil de modelar»

La cantant i compositora de Tiana, autora de l’èxit Nochentera, publica avui el seu primer àlbum, Noctalgia. Aquest estiu cantarà a diversos indrets de les comarques de Girona, com el White Summer de Palamos

El títol de l’àlbum, Noctalgia, correspon a un modern terme científic. 

Es refereix a la sensació que tens en viure en una ciutat i no poder veure el cel estrellat. M’agrada perquè descriu com em sentia quan vaig començar a treballar en el disc. Tenia uns dimonis i unes pors després d’una relació, la meva ment estava una mica enterbolida i no em deixava veure la llum. El disc va d’aquest procés, de la gestió emocional de la ruptura.

Vostè té un passat: en 2015 va publicar un àlbum amb el seu nom real de Victoria Riba, i va telonejar Alejandro Sanz. Cinc anys després, un epé, ja com Vicco. Tot, tocant pals musicals molt diversos i mentre componia en l’ombra per a artistes com Chenoa o Edurne.

En el meu disc com Victoria Riba estava jo al piano fent balades. Després, quan vaig inventar a Vicco, vaig estar indagant què fer per a encaixar en el mercat. Vaig fer reggaeton, trap… Una rumba amb Adrià Salas (La Pegatina), un reggae amb Suu… Anava a cegues. El febrer de 2022 vaig deixar Tiana i em vaig traslladar a Madrid. Em vaig preguntar què volia fer, i vaig trobar el so que m’identificava: vuitanter, emocional i actual.

Quan, el gener de 2023, va anar al Benidorm Fest, podríem dir que estava una mica desesperada?

Evidentment! Venia d’una baixada. El meu projecte no tirava, pensava que no faria res com a artista. Potser com a productora, però m’agrada defensar les meves cançons. I va arribar la proposta del Benidorm Fest. Em fan pànic els concursos i no m’agrada competir, però pensava que pitjor no podia estar i que allò podia obrir-me la porta perquè la gent em conegués. Va ser la meva última bala.

Nochentera no va guanyar, però poc va importar, vist l’èxit posterior. 

Per a mi, millor. Jo no volia anar a Eurovisió. No volia guanyar. És una responsabilitat molt gran representar al teu país amb una cançó.

Per què creu que la cançó es va enlairar com ho va fer?

No ho sé, però és molt reeixida: toca els 80 i interpel·la a una generació que va més enllà del meu públic, de 40 per a dalt. Té una lletra divertida, és dinàmica, conté petites tornades… M’agrada treballar sobre petites parts que siguin catchy, enganxoses, perquè la melodia és el més important d’una cançó. Descriu una situació que tots hem viscut, perquè tots hem anat de festa, i hi havia algú que ens agradava, i això desperta la nostàlgia, i als petits els fa ballar. Després hi ha l’atzar i la sort, però això ha d’enxampar-te treballant.

Ha arribat a demanar perdó per haver fet una cançó tan enganxosa.

De broma! «Ho sento, sé que estic sonant a tot arreu». Perquè hi haurà gent que no pot més amb la cançó. Però m’encanta i la cantaré els anys que faci falta.

Deia que «va inventar» Vicco. Un personatge, una disfressa?

Va començar com un ‘alter ego’, trencant la imatge de la nena en una bombolla de cristall que era Victoria Riba. Això de Vicco ve de la meva germana Andrea, que em diu així des que tenia set anys.

Parla dels 80 i en el disc hi ha temes, com Te quiero, que poden fer pensar en OMD o fins i tot en Azul y Negro. Però aquesta dècada l’enxampa lluny. 

Aquesta música em va arribar pels meus pares. M’agrada perquè va de ballar les penes, que és el que he volgut fer en aquest disc, on hi ha moments tristos però la producció és animada i festiva. Te quiero és una referència directa a Enola Gay, d’OMD. O a Take on em, d’A-ha.

Què representa Como Britney?

És el tema més fosc, full despit, una cançó d’enuig, per a desfogar-me. La vaig fer pensant en aquesta persona que no et fa cas i li desitges el pitjor. No dic que fos ben gestionat per part meva, però així em vaig sentir. Vaig agafar com a referència Toxic, de Britney Spears, una artista la història de la qual és molt heavy. És una supervivent total. Molt de respecte. La seva història reflecteix com la indústria ha volgut modelar-la i com ho va afrontar emocionalment.

També a vostè la indústria ha tractat de modelar-la?

Bé, suposo que sí. Al final, som un producte i s’ha de vendre. Però m’ha enxampat en un moment en què tinc molt clar el que vull, i així sóc més difícil de modelar. Això és important de cara als que vulguin dedicar-se a això. Com més clar ho tinguis, menys deixaràs que els altres hi fiquin mà.

El seu tipus de música requereix una certa actitud en l’escenari. Se sent a gust com a disco-diva?

Com a Vicco, sí. M’agrada aquest punt d’empoderament, encara que com a Victoria sóc una tia supertímida. Vicco ajuda a Victoria, i viceversa. Es fusionen les dues. Jo tinc bastant pànic escènic, però en acabar un concert, em dic «ho he fet» i això em dóna confiança.

Avui actua a l’Apolo. Ha dit pànic escènic?

Sí, sí, amb els anys va minvant, perquè afrontes la por. Cada vegada gaudeixo més dels xous, però al principi el vivia fatal. Li tinc ganes a l’Apolo, mai hi he actuat. Serem tres músics i jo, inclosa la meva germana Andrea als teclats, que és la directora musical de la banda. I hi haurà un parell de convidats sorpresa.

Subscriu-te per seguir llegint