Nit de la Dona | Carme Coll Periodista i directora de l’agència de comunicació Comunica

«Si algú té mentalitat de funcionari i vol marxar aviat cap a casa, que no es dediqui al periodisme»

Després d’anys a les trinxeres del periodisme local, fa dues dècades que treballa per a millorar l’estratègia de comunicació d’empreses i entitats gironines, dignificant i reivindicant l’ofici. Ara ha rebut el Premi Dona Referent en la primera edició de la Nit de la Dona.

Carme Coll recollint, ahir el vespre, el seu premi.

Carme Coll recollint, ahir el vespre, el seu premi. / Aniol Resclosa

Meritxell Comas

Meritxell Comas

Quan els gironins pensem en comunicació, el primer que ens ve el cap és un nom. El seu. Carme Coll. Com s’ho ha fet per crear-ne una marca?

Jo l’únic que sé fer és fer de periodista. Si em posés a construir un edifici, l’endemà cauria. Sempre m’he limitat a fer el que m’agrada, el que crec que més o menys sé fer, i amb els anys he anat aprenent. Mai he pensat que ja en sabia prou. I això que fa 40 anys que soc periodista. Encara ara, després de cada projecte sempre analitzo què podria haver sortit millor.

Ha estat reconeguda amb el Premi Dona Referent en la primera edició de la Nit de la Dona. Què ha significat per vostè rebre aquesta distinció?

Jo sempre vull estar darrera del focus. Però ser protagonista per una vegada fa molta il·lusió, que et reconeguin la teva feina és un privilegi. Però jo no he fet res per ser referent de ningú, només he intentat fer la feina tan ben feta com he sabut. Mai he imposat res a un periodista, perquè jo he estat a l’altra banda i mai he acceptat que m’imposessin res.

Ha estat corresponsal de mitjans com El Punt i Ràdio Olot en diversos municipis de les comarques gironines. El periodisme local està desprestigiat?

El periodisme local és imprescindible perquè tots volem saber què passa al costat de casa. Si vaig per la carretera i em trobo amb un accident, voldré llegir què ha passat a l’edició digital d’un diari o al paper l’endemà. A més, el periodisme local és una font d’aprenentatge brutal i dona un gran bagatge als periodistes, que cobreixen des d’accidents de trànsit a plens, passant per assassinats. Jo vaig fer l’aprenentatge que crec que s’ha de fer, començant des de baix i aprenent a fer de tot. Això és un ofici que tenim a dins.

Després es va passar al costat fosc, a la comunicació institucional i corporativa. Per què es concep com l’antítesi del periodisme?

Potser soc referent perquè no faig això, intento dignificar-ho. Intento dignificar que soc periodista, treballi en una agència o en un mitjà de comunicació. Si no veig clar un tema, no el faré. No intentaré enganyar a cap periodista perquè me’l compri, perquè jo soc periodista. El problema més aviat està en la politització, en els que venen fum, en els que es creuen amb el poder de dir-li a un periodista què ha d’escriure o quina foto ha de publicar. El principal problema que tenim és l’intrusisme, la gent que ve del món de les xarxes socials o que són fanàtics del futbol i creuen que poden fer periodisme, quan no en tenen ni idea. Jo no blindo cap client, tinc el telèfon operatiu les vint-i-quatre hores del dia perquè a tota pregunta he de donar una resposta. És el que m’agradaria que em fessin a mi.

La comunicació encara es confon massa amb la publicitat?

Cada vegada més. Fer vídeos és comunicar? És fer periodisme? Als Estats Units, les xarxes socials les han de gestionar periodistes. Hi ha empreses que pretenen fer periodisme des del Departament de Màrqueting i que en una nota de premsa t’hi posen el preu del producte. Aquest intrusisme ens està fent molt mal.

Encara queden periodistes de raça o ja s’han extingit?

Sí. Jo m’hi considero. No és només la carrera, o si una persona és jove o veterana, sinó que és l’esperit. L’ofici. Hi ha gent que a les vuit del vespre vol haver plegat de treballar. La nostra feina no és per fer diners, has d’estar connectat tot el dia. Si algú té la mentalitat de funcionari i vol marxar aviat cap a casa, que no es dediqui al periodisme.

Al llarg de la seva trajectòria professional ha assessorat a moltes empreses liderades per homes. Sempre li han fet cas o li ha costat fer-se escoltar?

M’hi vaig trobar fa molts anys al món del futbol. Abans potser es veia amb certa estranyesa, però mai m’he sentit que no se m’escolti per ser dona. En tot cas serà una persona obtusa que no vol entendre-ho i, sense ser-ne del tot conscient, ja ni l’accepto com a client perquè sé que no ens entendrem. Jo vull respecte professional, però per sort no m’he hagut de reivindicar mai pel fet de ser dona.

Com a dona, ha hagut de demostrar més?

La veritat és que no. 

Al periodisme esportiu televisiu s’utilitza el prototip de noia jove i guapa per treure declaracions als jugadors a peu de gespa. Creu que això canviarà mai?

Tampoc ens hem d’escandalitzar, perquè hi ha moltes professions que fan servir dones florero. M’he trobat amb moltes noies que fan d’hostesses en esdeveniments que no saben què voldran ser quan siguin grans. Els periodistes i tothom, sigui quina sigui la nostra professió o el nostre ofici, hem de transmetre passió i entusiasme. Demostrar que ens agrada el que fem, independentment de si ets un home o una dona. I sobretot, ser allà perquè ets una gran professional, no perquè has de cobrir una quota.

Subscriu-te per seguir llegint